Avui us deixo amb un escrit meu. Estic molt content, doncs, feia més d'un any l'aixeta estava tancada. Espero que us agradi.
ARA, EL CAMÍ SÓC JO
I de cop i volta, els camins van desapareixen just ara, a la
meitat, o això crec jo, de la meva vida.
Però ves per on, continuo caminant sense camí.
Fotut, però alliberat. Cansat, però amb la mirada posada a
l’infinit, com a metàfora que a partir d’ara ho puc aconseguir tot, perquè
només és una qüestió de creure, de ser valent, de tenir coratge.
I és ara amb aquesta empenta, quan tinc clar que no vull fer
res, i a la vegada, ho vull fer tot.
No deixaré escapar cap detall que la vida m’ofereixi.
Ara els camins hauran d’aparèixer a l’instant, sense haver
de valorar un passat i sobretot oblidant-me del futur prefabricat que ni el destí
més optimista t’assegura que és complirà.
Només desitjo instants lligats per poder anomenar-los camí.
Perquè sigui conscient que tot el que
passa despertarà molt més tard. I on els milers de pensaments d’insatisfacció
que generava, desapareixeran juntament amb aquelles persones del meu entorn
plenes de necessitats diferents a la meva realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada